Sóc catalana?

Sempre havia pensat que sí, sempre he pensat que era catalana perquè em sento part de la meva terra, m'estimo la meva llengua perquè és amb la que vaig rebre les primeres i dolces paraules en boca de la meva mare, la terra on descansen els meus estimats avis, la terra que és part de la meva vida, dels meus records, qui pot rebutjar sentir amor per la seva terra de naixença?, una terra on he crescut, una terra on he compartit rialles i jocs amb els meus amics d'infantesa i els meus germans, una terra que per a mi representa, records, amor, rialles i plors, records plens d'enyorança pels que ja no hi són, i projectes plens d'esperança per que queda per viure. Ara ja no, ara ja no sóc "una bona catalana" ara em diuen "fatxa", ara em diuen traïdora, ara ja no sóc ben vista pels “catalans de debò”.

He deixat d'estimar la meva terra? No. He deixat d'estimar la meva llengua materna? No. Tant és, això no importa, no importen els sentiments, importen les barreres, importa la pàtria prefabricada on només hi tenen cabuda els que creuen que Catalunya és una nació, els que pensen com jo ja no hi tenim cabuda a Catalunya, em sento desterrada, una traïdora, Catalunya no és ja la meva terra, per què? Perquè no voto a ERC, ni a CIU, ni al PSC nacionalista? Perquè sóc afiliada de C´s i dic que també em sento espanyola i em sento europea? Perquè desitjo que es respecti la Constitució? Perquè defenso que la meva filla tingui una educació a l'escola que sigui bilingüe? Perquè defenso que qualsevol persona pugui expressar-se en qualsevol de les dues llengües oficials? Perquè penso que els últims governs de la Generalitat han malbaratat els recursos per a crear una pàtria irreal feta a mida on només hi caben “els catalans de debò”?

Ara a vegades, fins i tot, m'avergonyeixo dels meus sentiments, m'avergonyeixo del que representa el Govern que tenim a Catalunya, Catalunya és molt més, és millor del que representen aquestes persones, Catalunya està plena de gent afable que sap conviure i respectar els altres, la Catalunya que jo somio és la del respecte, la Catalunya que parli en la llengua que parli, batega i segueix viva, la que no jutja les persones, la que dóna la llibertat de pensar diferent, la que no s'enorgulleix de ser millor que Andalusia, Madrid o Extremadura, la Catalunya que jo sempre he estimat i he respectat, jo no em podré tornar a sentir catalana de cap a peus fins que Catalunya no torni a ser lliure i quan dic lliure no parlo com a país o nació, ni molt menys, parlo de les persones que hi viuen, de la llibertat per a sentir-se i expressar-se com vulguin.

Montse Rojas Serra coordinadora de la agrupació de Maresme Centre de C´s.

enlace carta publicada en e.noticies